Segrià

La comarca del Segrià està situada a l’oest de Catalunya, a les «Terres de Ponent». Dins de la depressió central.

Limita al nord la Noguera, a l’est el Pla d’Urgell i les Garrigues, al sud la Ribera d’Ebre, a l’oest la Comunitat Autònoma d’Aragó amb la Llitera i el Baix Cinca.

 

Descripció:

El Segrià, a ponent de Catalunya, constitueix un conjunt de terres baixes i planeres drenades pel Segre, del qual pren el nom.

El clima té característiques continentals, amb temperatures baixes a l’hivern, altes a l’estiu i pluja molt escassa. En questes condicions, juntament amb la boira de l’hivern i les gelades, fa que la vegetació natural sigui, en conjunt, de tipus estepari.

La comarca és drenada per rius que tenen un cabal relativament abundant, fet que ha permès la revalorització de les terres amb la creació d’extensos regadius. És una comarca agrària per excel·lència complementada per la ramaderia. La indústria es concentra a l’àrea de Lleida.

L’ocupació musulmana, que va durar 4 segles ha deixat un rastre important en la toponímia de la zona. Al Segrià són abundantíssims els castells o torres de l’època musulmana, la majoria enrunats, al voltant dels quals van néixer els actuals nuclis de població. La confluència de les cultures musulmana i cristiana i la necessitat d’aixecar noves esglésies als indrets que s’anaven repoblant, juntament amb la presència dels ordes religiosos, van donar lloc a l’aparició d’una modalitat estilística, de transició entre el romànic i el gòtic, anomenada «escola romànica de Lleida».

Actualment predomina el paisatge de poblament concentrat.

El Segrià reuneix en el seu art gastronòmic tradicions que denota l’arrelament de la gent a la terra. Els plats típics més importants són: l’«escudella», la «cassola de tros» i la «coca de recapte». A la comarca, els cargols són quelcom més que un plat típic de la zona, i actualment desperta autèntiques passions, com ho demostra l’aplec que se celebra anualment.

 

Divisions comarcals:

La comarca del Segrià té 38 municipis distribuïts en una territori de 1.394 Km2. El Segrià és la tercera comarca en extensió més gran de Catalunya desprès de la Noguera i l’Alt Urgell.

A grans trets es podria dividir la comarca en 4 grans zones força homogènies:

El Segrià o Segrià Superior, sector que ha donat nom a la comarca. Actualment inclou els municipis de la plana situada al nord de la ciutat de Lleida fins al terme d’Alguaire, emmarcada per la Noguera Ribagorçana al Nord, el Segre a l’Est i el Pla de Lleida al Sud. Inclou, entre altres municipis: Alfarràs, Almenar, Alguaire, Vilanova de Segrià, La Portella, Benavent de Segrià, Rosselló, Torrefarrera, Torre-serona, Corbins.

El Pla de Lleida, a banda i banda del Segre, limitada d’Oest a Nord per Serra Pedregosa, els altiplans d’Almacelles i d’Alguaire fins al Sas d’Almenar, límit amb la Llitera i la conca del Cinca. Inclou entre altres els termes de Lleida (cap de comarca), Alpicat, Almacelles, Gimenells, Alcarràs, Sudanell, Albatàrrec, Montoliu de Lleida i Artesa de Lleida.

El Baix Segre, a banda i banda del curs baix del riu fins la seva desembocadura a l’Ebre. Són representatius d’aquesta àrea municipis com Soses, Torres de Segre, Aitona, Seròs, Massalcoreig o La Granja d’Escarp.

En el confins meridionals de la comarca, el Segrià Garriguenc, de paisatge àrid i dur, es caracteritza per terrasses i planes d’uns 400 metres d’altitud que constitueixen ja una transició amb la comarca de les Garrigues. De sud a Nord, acull els municipis d’Almatret, Maials, Llardecans, Torrebesses, Sarroca de Lleida, Alcanó, Aspa i Alfés i Sunyer.

 

El medi físic:

La major part del territori del Segrià es troba en el centre de la conca de la Depressió Central, on predominen els terrenys argilosos i gairebé horitzontals, recoberts per mantells de graves al·luvials de les terrasses del riu Segre.

El tret físic més característic del Segrià és l’ampla conca del riu Segre que travessa la comarca des del nord-est al sud-est dibuixant les terrasses quaternàries formades pels al·luvions del riu i els tossals. Des d’aquestes altures, algunes coronades per castells famosos (Aitona, Gardeny, la Suda de Lleida, Alguaire, Almenar, Alcoletge, etc.) s’albiren meravellosos paisatges

A banda i banda el riu, com formant un eix de simetria del relleu, les terrasses i planes més baixes són vorejades al nord i al sud per planells més alts i accidentats.

A la part septentrional hi ha una gran superfície plana inclinada de nord (380 m. en el límit de la comarca) al sud (280 m), formada pels altiplans d’Almenar-Alguaire-Almacelles que separen les conques del Segre i del Cinca i on s’hi destaquen alguns tossals: la serra Pedregosa i el Coscollar. A l’altura d’Alpicat aquest relleu (serra de la Cerdera) davalla fins a clamor Amarga, que marca el límit amb la Llitera.

El seu front oriental domina la plana del Segrià estricte amb un escarpament d’un centenar de metres de desnivell (serra d’Almenar, la penya d’Alguaire, el vessant de Tabac).

Els confins meridionals del Segrià són formats per un planell d’uns 400 metres d’altura amb lleus ondulacions que davallen de serra la Llena per la Granadella i segueixen cap a Llardecans i Maials fins a Puigverd i Artesa de Lleida. El tossal de Montmeneu (494 m.) s’erigeix com el punt més alt de la comarca.

 

Clima i vegetació:

Clima del Segrià:

El clima és continental i àrid, amb un règim pluviomètric molt inferior a la resta de Catalunya i pròxim al dels Monegres, amb anys que les precipitacions no arriben als 200 mm; la mitjana anual dels darrers 30 anys, però, superà els 350 mm. Sense el regadiu la comarca seria un extens desert. Cal destacar també els contrasts tèrmics.

La possibilitat de neu i glaçades es presenta sobretot els mesos de gener i febrer. A l’hivern tenim temperatures mitjanes entre 5ºC i no superiors als 10º entre novembre i febrer, i els bruscs descensos de temperatura de la primavera afecten greument l’agricultura. En canvi, la tardor és generalment plàcida. Els forts contrasts es manifesten també a l’estiu (amb temperatures que arriben a superar els 40°C). Les característiques boires d’hivern, s’inicien a mitjan novembre i perduren fins a la fi de gener.

La boira es característica i persistent a la plana de novembre a primers de febrer. La humitat de la boira compensa en part la falta de pluja en el mesos d`hivern.

El màxim de pluges és a la primavera, però amb quantitats minses si les comparem amb les de les altres comarques.

 

La vegetació del Segrià:

La vegetació natural ve determinada per les característiques de la duresa del seu clima i per la composició del sòl.

La part oriental de la comarca correspon al domini de l’alzinar de carrasca, del qual resten encara alguns petits testimonis, inclosos en un paisatge d’erms, brolles i garrigues.

A les terres occidentals, situades fora de l’àrea d’alzinar, la vegetació natural devia comprendre en primer terme màquies de garric i arçot . En estat primitiu els sòls més dolents devien ésser ocupats per timonedes, poblacions de mates halòfiles, etc., fent un paisatge que als llocs extrems pot arribar a tenir aspecte de semidesert.

A les terres meridionals, de Maials i d’Almatret, sota un clima més clement, s’hi afegeixen el pi blanc i diverses espècies termòfiles. Els sòls amb aigua freàtica de les riberes dels rius devien tenir boscos frondosos d’arbres de fulla caduca. L’home ha fet gairebé desaparèixer totalment boscos i màquies, amb l’excepció de les pinedes. D’altra banda, l’extensió dels regadius ha afavorit la difusió de vegetals que necessiten humitat, com el vern, el freixe de fulla petita, l’om, etc., enmig dels camps de conreu.

 

Hidrografia:

El riu Segre és la gran artèria que solca el Segrià de nord-est a sud-est. Al nord de la comarca rep les aigües de la Noguera Ribagorçana per l’esquerra i les del riu Corb per la dreta; més avall se li uneix el riu Set, que baixa sec gran part de l’any. Prop de la Granja d’Escarp s’aiguabarreja amb el Cinca, riu aragonès compartit amb el Segrià

durant uns 8 km.

Entre les clamors, reguers i torrents que davallen dels altiplans val la pena esmentar la clamor Amarga, que marca el límit occidental de la comarca amb l’Aragó, el torrent de la Femosa en el marge esquerra de riu i el popular rierol o clamor de Noguerola que s’endinsa en el subsòl lleidatà per trobar-se amb el Segre en ple cor de la ciutat i, en el marge esquerra del riu.

El Segre afluent del riu Ebre, és el riu més llarg de Catalunya amb 265 Km.

El canal d’Aragó i Catalunya i el canal de Pinyana (sèquies del Cap, del Mig i Major) reguen la part nord-occidental i central de la comarca, que compren les terres entre el Cinca i el Segre, des d’Alfarràs a Alcarràs. El canal de Seròs abasteix d’aigua la central hidroelèctrica de Seròs i és regulat pel pantà d’Utxesa. Aquest canal ha ampliat la superfície de reg que va de Lleida a Aitona i ha possibilitat el bosc de ribera de la Mitjana.

La Sèquia de Fontanet rega l’horta de Lleida de l’esquerra del Segre fins Montoliu i Sudanell.

El canal d’Urgell (auxiliar i principal) completen el reg de la zona oriental, des de Puigverd fins a Montoliu, on es rendeix al Segre.

Les artèries del Baix Segrià són el canal de Serós, construït per alimentar la central hidroelèctrica de Serós (Aitona) amb el seu embassament de regulació (pantà d’Utxesa), juntament amb la sèquia de Torres per l’esquerra del Segre i la sèquia de Remolins o Soses per la dreta.

 

L'economia:

Agricultura:

L’agricultura té una importància significativa per la seva participació en l’economia de la comarca, molt per sobre de la mitjana catalana, tant pel que fa al PIB com en població ocupada.

El sector primari del Segrià aporta al voltant del 12% del total del PIB del sector Primari de Catalunya. Això la converteix en la comarca amb una aportació més gran.

Entre els tipus de conreus predominen els arbres de fruita dolça (pomes, peres, prèssecs), els cereals, els farratges de regadiu i les olives.

La qualitat de la fruita del Segrià és reconeguda arreu; el préssec de Pinyana té atorgada la Denominació de Qualitat.

També cal fer menció especial de l’oli de les terres de secà de la comarca, especialment dels municipis de transició cap a les Garrigues. No podem oblidar tampoc la producció vinícola del Segrià, que té com a estendard les vinyes de Raimat.

De les 107.010 ha. conreades que té la comarca, el 63% són de regadiu (66.690 ha), mentre que la resta (40.320 ha) són conreus de secà. (Anuari Estadístic de Catalunya 2002)

La dimensió de les explotacions agràries és reduïda: com a mitjana tenen una extensió de 10,7 ha.

La formació de tècnics agrònoms té força tradició a Lleida on té la seu l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària, integrada a la Universitat de Lleida.

 

Ramaderia:

Com a complement del sector agrícola, l’activitat ramadera està força desenvolupada. Al 2.015 tenia 1.676 explotacions ramaderes. Això representa el 8,95 % de les explotacions ramaderes de Catalunya i fa que el Segrià sigui la segona comarca ramadera després d’Osona. El sector porcí és el més important amb 785 explotacions. El sector boví (707 explotacions) i oví i cabrú (184 explotacions) també tenen una presència important. (Font: Anuari Estadístic de Catalunya 2017).

 

La industria

La indústria del Segrià es concentra sobretot a Lleida, amb un 70% de la població ocupada del sector i més de la meitat del sol disponible, si bé té una presència significativa a d’altres municipis com Rosselló, Alcoletge, Alfarràs, Torrefarrera.

La indústria de l’alimentació i begudes és la més important, tant en termes d’aportació al PIB sectorial com de població ocupada. En aquest subsector predominen les activitats de primera transformació, més properes a l’activitat pròpiament agrícola i ramadera sobre les de segona transformació, amb un valor afegit més gran.

Cal destacar la importància del cooperativisme. Quasi la totalitat dels municipis tenen la seva cooperativa agrària.

El sector del metall té una un pes important en el PIB del sector industrial de la comarca. Destaquen les activitats relacionades amb la fabricació de maquinària agrícola.

 

L'energia:

En quant al sector energètic, el Baix Segrià compta amb petits jaciments de lignit. Hi ha diferents aprofitaments hidràulics, principalment als canals de Seròs i Pinyana, amb una potència global d’uns 60 MW.

 

El comerç, els serveis i el turisme

L’activitat constructora ha participat del cicle expansiu del sector i es concentra sobretot a Lleida i als municipis que l’envolten.

El sector terciari és el sector amb un pes més important en l’economia de la comarca. Aquesta posició dominant és un reflex de les funcions de capitalitat de Lleida. Un 86% dels llocs de treball del sector a la comarca estan localitzats a la ciutat.

 

 

La història:

La comarca pren el nom d’un reguer o clamor, el Segrià, format per barrancs de pluja i per escorrialles i cabals naturals, que s’origina en un vessant de l’altiplà de Ratera, entre Alguaire i la Portella. Aquest reguer arriba al Segre uns dos quilòmetres abans d’arribar a Lleida.

La ciutat de Lleida, capital de les terres de ponent catalanes des de temps remots, aporta part de la personalitat a la comarca. El territori ha estat sempre, sota la influència de Lleida, ciutat ibèrica, municipi romà i centre d’una important taifa musulmana, que la reconquesta cristiana (1149) dividí entre els comtats de Barcelona i Urgell i altres senyories eclesiàstiques.

Lleida, protegida pels sobirans catalans, esdevingué seu d’un extens bisbat i de la primera universitat de Catalunya. Jaume I el Just atorgà, l’1 de setembre de 1300, el privilegi de fundació de l’Estudi General de Lleida.

L’Any 1707 la ciutat va caure sota les tropes de Felip V, clausurant la seva universitat i convertint la seva catedral en caserna militar.

Lleida és una ciutat que creix sòlidament.

Lleida, inicialment capital d’un important poble ibèric, el dels ilergets, que s’estenia fins al Montsec i la Segarra. Les últimes troballes prehistòriques proven que el puig del castell de Lleida ja estava poblat un miler d’anys abans de Crist. Cap al segle V aC els ilergets de nissaga ibèrica van ocupar el Pla de Lleida i li donaren el nom d’Iltirda o Ilirda, la Ilerda dels romans que acabaren dominant el país després d’haver vençut els seus cabdills sublevats (206 aC) Indíbil i Mandoni. La Ilerda romana va ser clau en les lluites entre Juli Cèsar i Pompeu. Les cròniques romanes parlen d’una ciutat fortificada, amb un pont de pedra que constituïa un «municipium» (creat en temps de l’emperador August) que posseïa fèrtils hortes i que bandes de bàrbars germànics, a la fi del segle III, van destruir. Amb la cristianització va ser seu d’una important diòcesi (Concili de Lleida, 549). Després de la conquesta musulmana, Lleida va ser el centre d’una poderosa taifa islàmica i la llarga dominació durant 4 segles va marcar especialment les comarques del sud-oest. Ocupada cap al 719 pels àrabs, la islamització fou ràpida. La llarga dominació de quatre segles marcà intensament el caràcter de la pròpia ciutat, de la població i de les seues institucions. La ciutat fou alliberada dels sarraïns el 24 d’octubre de 1149 per les tropes de Ramon Berenguer IV de Barcelona i d’Ermengol VI d’Urgell. En canvi, a la zona pirinenca es van organitzar comtats que van tindre un important paper en la conquesta cristiana i es van fusionar amb el comtat de Barcelona.

El comte Ramon Berenguer IV va conquerir el 1149 la ciutat de Lleida, que des de llavors va formar part de Catalunya dintre la confederació catalanoaragonesa.

El 1150, Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell van signar la carta de població. Són anys importants per a la ciutat, que veu créixer la població i el comerç. Lleida recupera la diòcesi, alberga la primera Universitat de Catalunya (Estudi General, 1300) i adopta un paper decisiu en tots els esdeveniments bèl·lics.

Al segle XV, la revolta catalana contra Joan II, que durarà 10 anys, significarà un gran retrocés per a la ciutat, la qual, al 1464, sofreix un dur setge, que va comportar l’enderrocament de més de 400 edificis i la devastació de les hortes. Aquesta crisi persistirà fins a la Guerra de Successió contra Felip V.

La pèrdua de la Guerra de Successió contra Felip V va significar una greu derrota per a la ciutat. Pel decret de Nova Planta a l’any 1714, Lleida, com la resta de Catalunya, perd les llibertats i els règims forals de la Paeria i la Universitat. La Seu Antiga, tancada al culte des de 1707, es va convertir en caserna militar.

A finals del segle XVIII la ciutat es refà, la tasca d’alguns corregidors il·lustrats, com el baró de Maials i el marquès de Blondel, el primer amb la seua política d’expansió agrícola i el segon com a urbanitzador de la ciutat, són importants sobretot per al desenvolupament de l’agricultura i el comerç.

A principis del segle XIX té lloc l’ocupació napoleònica. La població de Lleida era d’unes 11.000 persones. La reestructuració de la Lleida del segle XIX va fer-se en el marc d’una ciutat devastada per la passada guerra napoleònica, que pugnava per reconstruir-se urbanísticament i per dotarse d’una infraestructura urbana moderna. Les transformacions més importants no van tindre lloc fins a la dècada dels 60. Algunes d’aquestes van ser l’arribada del ferrocarril l’any 1860. Al 1865, l’arquitecte Josep Fontseré va mostrar el primer pla urbanístic modern de la ciutat.

Amb l’arribada del segle XX apareixen els nous ravals entorn del turó que albergava el nucli antic amb les avingudes Blondel, Catalunya, Aragó, Prat de la Riba i Ferran.

Després de la Guerra Civil en què la ciutat sofreix grans destrosses, va començar un fort desenvolupament urbanístic amb la creació de nous barris perifèrics.

Durant els últims anys rep ciutadans d’arreu que la fan sens dubte més plural i cosmopolita. Avui Lleida gaudeix d’una important universitat. És una ciutat que constantment s’està modernitzant i ofereix una variada oferta cultural.

 

La Gastronomia:

Tota la comarca es terra de fruites de prestigi europeu, sobretot en pomes, peres i préssecs. Es la seu de la denominació de qualitat préssec de Pinyana.

Es també la reina del cargols que es preparen a la brutesca, a la llauna , a la gormanda, a la pedra, amb samfaina i amb romesco.

Es tradicional la cassola de tros o cutxipanda preparat amb verdures i amb confit o tupina, nom que rep la carn o botifarres de porc conservades en grassa. Es molt apreciada la carn de be. Es fan guisats de carn amb pèsol, filet amb pomes i en alguns restaurants podem trobar el bacallà a la lleidatana .Es molt bona la sopa de pinyana a base de carn i verdures, llesques de pa, ou i formatge finalment gratinat. També té anomenada la Coca de Lleida (coca de recapte).

Com a dolços la coca tapada perfumada amb anís i farcida d´una barreja de sucre, farina i oli i la coca de Poma. També son típics els calaixets, dolços de merengue i ametlles.

Els ingredients mes comuns a la cuina del segrià son: Verdures: Pebrot, tomàquet, albergínia, all i ceba. Fruites: Pera, poma i llimona. Bolets: Rovellons i, ceps. Fruits secs: Nous i ametlla. Peix: Truita de riu. Embotits: Botifarra.

 

Festes, Costums i tradicions:

Festa de Moros i Cristians.

Castellers de Lleida.

Fira de Sant Miquel.

Aplec del Caragol.

Festes populars.

 

Llocs d'interès:

Museu de Lleida Diocesà i Comarcal .

Centre d’Art la Panera.

Auditori Municipal Enric Granados.

Seu Vella.

Palau de la Paeria.

Dipòsit del Pla de l'Aigua.

Caves de Raimat.

 

Hi trobem els següents municipis: Aitona, els Alamús, Albatàrrec, Alcanó, Alcarràs, Alcoletge, Alfarràs, Alfés, Alguaire, Almacelles, Almatret, Almenar, Alpicat, Artesa de Lleida, Aspa, Benavent de Segrià, Corbins, Gimenells i el Pla de la Font, la Granja d'Escarp, Llardecans, Lleida, Maials, Massalcoreig, Montoliu de Lleida, la Portella, Puigverd de Lleida, Rosselló, Sarroca de Lleida, Seròs, Soses, Sudanell, Sunyer, Torre-serona, Torrebesses, Torrefarrera, Torres de Segre, Vilanova de Segrià i Vilanova de la Barca.

 

Informació extreta de http://www.xtec.cat/crp-segria/;; https://www.geocaching.com/; http://cuinacatalana.net/catalunyasegria.htm; .ccnoguera.cat; http://www.serradelmontsec.com/; http://www.enciclopedia.cat/; http://ca.wikipedia.org/.

 

 

 

Video del Segrià de la sèrie de TV3 "Catalunya des de l'aire"

 

Dites del Segrià:

A Albatàrrec venen blat, a Montoliu les porgueres, al poble de Sudanell la flor de les xiques negres.

A Alguaire, no xerren gaire; a Almenar, si fa no fa; a Alfarràs, una vergonya, i a Algerri, no pot anar.

 

Gentilici ........:Segrianenc, segrianenca.

 

 

Aitona

Aitona

Alcarràs

Alcarrà

 Alguaire‎

Alguaire‎

Alpicat‎

Alpicat‎

Corbins‎

Corbins‎

Lleida‎
La Portella‎

La Portella‎

Seròs‎

Seròs‎

Torre-serona

Torre-seronas
Vilanova de la Barca

Vilanova de la Barca

Els Alamús

Els Alamus

Les Avellanes i Santa Linya

Alcoletge‎

Almacelles‎

Almacelles‎

Artesa de Lleida

Artesa de Lleida

Gimenells i el Pla de la Font‎

Gimenells i el Pla de la Font‎

Maials

Maials

Puigverd de Lleida

Puigverd de Lleida

Soses‎

Soses‎

Torrebesses‎

Torrebesses‎

Vilanova de Segrià

Vilanova de Segrià

Albatàrrec

Albatàrrec

Alfarràs

Alfarràs

Almatret‎

Almatret‎

Aspa‎

Aspa‎

La Granja d'Escarp‎

La Granja d'Escarp‎

Massalcoreig‎

Massalcoreig‎

 Rosselló

Rosselló

Sudanell‎

Sudanell‎

Torrefarrera

Torrefarrera

Alcanó

Alcanó

Alfés‎

Alfés‎

Almenar‎

Almenar‎

Benavent de Segrià

Benavent de Segrià

Llardecans‎

Llardecans‎

Montoliu de Lleida

Montoliu de Lleida

Sarroca de Lleida‎

Sarroca de Lleida‎

Sunyer‎

Sunyer‎
Torres de Segre

Torres de Segre

Aquesta web fa servir galetes, aquí trobaràs la nostre política de galetes Si continues navegant estàs acceptant-la
Política de cookies +